Tokyo (2a part)

Aquest article és la continuació d'aquest.

L'endemà al matí tocava canviar d'alberg. L'amabla recepcionista del Sakura ens havia facilitat lloc a un altre Sakura (aquesta vegada 'Hotel' en comptes de 'Hostel') però abans haviem de passar un parell de nits a l'Ace Inn Shinjuku. Així que vam fer combinacions de metro fins arribar a Akebonobashi (hi ha un acudit molt dolent en relació a aquest nom, algú s'atreveix a recordar-lo als comentaris?). Aquest alberg era una mica de l'estil càpsula, però molt internacional. Com ja anava sent habitual, descalçar-se només a l'entrar, omplir full de registre, i a deixar trastos a "l'habitació" que era un armari amb clau on deixar la motxilla, i un llit tipus càpsula, però ni tele ni ràdio. Almenys hi havia una sala comú al pis de dalt de tot, amb sofàs, tele i dvd's, cuina, etc. A la planta baixa alguns pc's amb connexió a internet de gratis, i al sòtan les dutxes i rentadores.

Un cop instal·lats (si és que es pot dir així) vam fer camí cap a Shinjuku centre, però ens vam desviar cap al gran Gyoen National Garden.  Un immens jardí amb diferents parts diferenciades: Estil francès, estil anglès i estil japonès. Amb algunes cases de tè tradicionals. S'hi estava a gust i vam reposar una mica fent plans de cap a on aniríem (mentida! vam estar discutint i rajant sobre modernitos, Dexter, de com estan pujant les noves generacions, i altres temes força recurrents durant el viatge). Finalment vam sortir del jardí per anar cap al centre de Shinjuku.

Gratacels i més gratacels, carrers netíssims, executius atrefegats parlant pel mòbil, i joves colegiales sortint d'escola i anant a comprar manga. Sucumbint a la insistència d'en Juan vam anar a parar a un McDonald's, però alerta! Almenys vam provar les especialitats d'allà: Hamburguesa de pollastre al teriyaki (també hi havia altres menús més nippons com entrepà de gamba). Un cop enmig de tot, envoltats de gent al carrer, decidim separar-nos. Tots volem veure moltes coses, i el millor és anar descobrint carrer a carrer, entrant a tot arreu i flipant amb tot. A l'anar-se fent fosc vaig anar a buscar les Goverment Towers, que pel que havia sentit, tenien unes magnífiques vistes. Preguntant, vaig anar a parar a l'Hotel Plaza, on un conserge molt expressiu (feia posicions gairebé en plan forces especials) em va dir que podia pujar fins ben amunt del mateix hotel. Dit i fet, vaig estar contemplant les magnífiques vistes de la infinita ciutat des de la planta 47 fins que vaig decidir trobar les Goverment Towers. Cap problema, preguntant s'arriba a tot arreu, i efectivament, les torres gaudien també d'unes grans finestres en una de les plantes superiors on es podia admirar la immensitat del barri (perquè Shinjuku ja era prou gran com perquè la vista arribés més enllà!).

Al vespre, haviem quedat amb en Ricard i els seus companys catalans de Sony. Vam sopar per Shibuya en un lloc on ens van donar uns curiosos bastonets salats (que semblaven bigotis de gamba, però segur que no ho eren). I ens vam trobar amb els soniers al creuament de Shibuya, envoltats d'una gran multitud de persones, edificis, pantalles, llums, músiques, colors i olors. Tot un desafiament pels sentits!

Els soniers ens van portar fins a un karaoke. Anàvem a passar una nit de festa al més pur estil tokyota! Els karaokes d'allà són ben diferents als que estem acostumats. Allà es lloguen habitacions privades per grups, amb els micros que es demanin, i cadscú es monta la seva pròpia festa: amb un comandament i un catàleg de milers i milers de cançons (tant japoneses com internacionals) es van afegint les cançons desitjades a una playlist, i el televisor va reproduïnt els videos. Tot ben acompanyat per les seves llums de colors al ritme de la música, i un bon equip de so. Si durant la cantarella tens set, només has de despenjar una mena d'intercomunicador que hi ha a la sala i demanar al cambrer què vols, al cap d'una estona t'ho porta tot en una safata, i a continuar gaudint de la festa. Cal dir que això que siguin sales privades millora molt el ritme i no hi ha la vergonya de cantar davant de desconeguts, és més, cada cançó es converteix en una festa on acaben cantant tota la colla...

Alguns dels temes que vam berrejar (perquè cantar cantar...no gaire): Take on me dels A-ha, Sweet Child o'mine de G&R, The Final Countdown, Nathalie de Julio Iglesias, Don't look back in anger i Wonderwall d'Oasis, Thriller, Bohemian Rhapsody, Master Of Puppets, Dragostea din tei, New york New York... i en un moment inesperat ens va interrompre una sueca tot cridant en anglès: que érem uns putus afortunats, que érem a l'habitació on es va rodar la famosa escena de Lost In Translation. Sense acabar-nos-ho de creure del tot, ens vam fer algunes fotos memorables i vam cantar el tema que canta Bill Murray a la peli de la Coppola: More Than This, i en Xavi era feliç (i es va animar a escriure-ho).

Per acabar va caure un Ready Or Not dels Fugees amb un flow espectacular i no recordo quines més... Hora de marxar, abans però, toca passar per la planta baixa a tornar els micros i pagar. Sent encara d'hora, decidim (ja estava decidit feia dies...) anar al Womb. Una de les discoteques més emblemàtiques de Tokyo (allà s'hi van rodar algunes escenes de la pel·lícula Babel (de l'Iñárritu). Al Womb sonava música electro i techno i altres, i l'ambient estava molt bé. El local impressionava amb el seu equip de so i una il·luminació espectacular. Els japonesos cuiden molt l'aspecte tecnològic, i els locals competeixen i obtenen prestigi pels seus equips d'última tecnologia.

L'endemà, una mica ressacosos vam estar per Shibuya de dia. S'ha de veure el moviment de masses al famós encreuament des del cafè Starbucks: Al·lucinant. Voltem una mica (molt) pel barri, mirem botigues, entrem al famós Shibuya 109, però en sortim aviat, Tower Records...els grans establiments 'del barri'. També ens trobem enmig d'un festival al carrer, una rua, i el Shibuya Sound Paradise, on una banda de batucada tocava una versió del Magalenha del Carlinhos Brown. Decidim fer bondat (i perquè estem rebentats) i tornar a l'Ace a sopar uns fideus instantanis i a dormir. L'endemà tocar canviar d'alberg.

Més fotos i vídeos de Tokyo aquí.

Tokyo (1a part)

Aquest article és la continuació d'aquest.

El viatge en Shinkansen fins a Tokyo (sí, ja sé que en català s'hauria d'escriure Tòquio, però odio les traduccions dels noms, i més si els originals molen tant com els noms japonesos!) crec va ser el trajecte en tren que se'm va fer més llarg de tot el viatge. Vam decidir dinar tard, però el bento que ens vam comprar ens el vam menjar tan tard que vam convertir-lo en el sopar. Entrant amb el tren a la gran metròpoli ja era tard. Crec que arrivàbem a Tokyo terminal al voltant de les deu de la nit.

Disposats a caminar una mica vam agafar metro fins a Kanda station, que segons alguns vianants que haviem preguntat pel carrer era fàcil trobar-hi llocs per dormir que fossin baratets. Sota grans gratacels i carreteres elevades, ens vam plantar al barri de Kanda. Té molta vidilla, i vam pensar que no seria difícil trobar algun manga cafe (locals tipu ciber-cafès, amb servei de biblioteca, ordinadors amb internet, i cabines individuals amb sillons molt còmodes) a bon preu per descansar i passar-hi la nit. En vam veure un, pero a la resta del grup no li acabava de convèncer, total que vam seguir buscant. Vam veure un parell d'hotels, que els quedaven només una o dues habitacions lliures, però ens van semblar massa cars. Amb ganes de trobar un lloc, ens va venir la gana i vam sopar una mica a un restaurant xinès, res de l'altre món, però va servir per agafar forces per continuar amb la cerca. En aquell moment en Xavi va decidir treure el comodín d'en Ricard, un amic seu que estava treballant a Tokyo durants uns dies, dormint en un bon hotel pagat per l'empresa (Sony). Segons en Xavi, no hi hauria problema per dormir tots 5 al terra l'habitació de l'hotel d'en Ricard, i perfecte perquè també hi cabrien les motxilles.

Dit i fet, vam anar cap a Shinagawa, una zona molt de negocis, i allà vam esperar al Ricard prop del gran Prince Hotel. Després d'unna llarga espera buscant alternatives per si la cosa fallava amb les nostres PSP, DS i iPod touch xupant de wifis de la zona, finalment vam arribar en Ricard quan l'esperàvem al Yahoo! Cafe, un bar cyber dins de l'hotel. Allà el plan ens va petar a la cara quan va veure que erem tants i tantes bosses. Finalment, sense pressionar, només s'hi va quedar en Xavi, i la resta vam marxar a la recerca d'un lloc on dormir, cosa cada vegada més difícil perquè ja deurien ser les 12 de la nit.

Sense ganes de complicar-nos més la vida, vam dir de tornar a Kanda i anar a un d'aquells hotels, o inclús al manga-cafe. Però preguntant a un taxista, s'ens va acudir la idea d'anar a l'hotel càpsula més proper. I allà ens vam plantar, no recordo el nom de l'hotel, però era baratet. No sabiem com funcionava exactament el tema dels hotels càpsula, però no és gens complicat. Com a molts dels allotjaments, toca descalçar-se només a l'entrar. Allà vam demanar 4 places al recepcionista, que ens va donar una clau per l'armari del bany (on hi ha raspall, yukata) i on s'indica el número d'habitació. Cal dir que aquell hotel (i molts altres capsula o business hotel) era només per a homes. Total que vam anar a deixar trastos a "l'habitació". No hi havia armaris, només els llits o nínxols, així que confiant en la seguretat del lloc i la bona fe, vam deixar les motxilles per allà al mig. El gran punt va ser el ofuro que hi havia a la planta baixa, on amb aixua ben calenta ens vam relaxar i dutxar per afrontar l'endemà. Abans d'anar a dormir va caure alguna cervesa per comentar les impressions i fer una mica de plans ara que ja teniem llit i sostre (almenys per una nit!). La capsula és còmode, i al contrari del que sembla, no dóna cap sensació de claustrofòbia. És prou ample i llarga com per dormir-hi còmodament. Com a prestacions, té televisió, ràdio, despertador, i llum regulada. El que cal per adormir-se i desperar-se. Ens vam posar en contacte amb en Xavi via mail perquè busqués algun allotjament per l'endemà i vam anar a dormir tranquils, pensant en que ja estàvem a la gran metròpoli i ens quedava infinit per veure i disfrutar.

L'endemà al matí haviem quedat amb en Xavi a Kanda, vam esmorzar i vam anar cap al barri d'Asakusa, on hi ha el Sakura Hostel, que forma part d'una cadena d'albergs i allotjaments. La llarga patejada i la pluja fins arribar ens va fer estar descansant i dinar uns fideus instantanis a l'hostal mateix. Vam aprofitar per buscar, trucar i reservar un nou allotjament més barat, i respirar tranquils de cara a l'endemà.

A la tarda vam anar a Akihabara (molta i bona info aquí), l'Electric Town, o el barri de l'electrònica. Allà es concentren el major nombre de botigues de gadgets, informàtica, foto, video, so, videojocs i manga del món. Vam estar pululant i alucinant amb tot. I vam entrar a un Taito Station per veure una mica les màquines arcade: Street Fighter IV (que per cert, vaig provar, i mentre guanyava un parell de combats contra la CPU, algún em va desafiar online i em va rebentar!), Tekken 6...i moltes més jocs i plataformes que mai veurem per les nostres terres (com el joc de cartes que el Juan va voler provar). Cap al tard, hi havia temptacions de comprar-nos alguna cosa, però no ens decidíem...càmera reflex? iPod dels nous?

Camí a l'hostal, vam buscar algun lloc on sopar tranquils. Passant dels restaurants a peu de carrer, ens vam ficar en un petit local escales avall que va resultar ser un dels punt més recordats del viatge. Amb el clàssic impediment de l'idioma, vam comunicar-nos amb les simpàtiques cuineres demanant una recomanació que va resultar ser un assortit de pinxos. Genial per combinar amb les Go biru que ja havíem demanat. Al cap de poca estona, quan unes clientes van marxar, les cuineres ens van demanar si podiem canviar de lloc, entenent que la taula on érem estava reservada per un grup gran de persones que havien d'arribar d'un moment a l'altre. Cap problema, a la taula nova vam votar per beure i menjar alguna cosa més, i ho vam expressar intentant dir que voliem una cosa semblant, però la dona no semblava entendren's...fins que vam acabar dient el ja clàssic: "Repeat all. Everything again. But a little difeferent". Allò va semblar posar contenta a la cuinera, que de seguida es va posar a fer una altra ronda de pinxos. Entre birus i una ampolleta de sake que vam demanar, vam tenir una bona estona d'entreteniment i Silenci's...Fins que el compte ens va fer veure que ens haviem flipat una mica, de totes maneres, el preu era més car que a la resta de llocs on haviem menjat, però no deixava de ser barat comparat amb Barcelona i comptant la gran quantitat de teca que haviem consumit.

 Gran memorable assortit de pinxos

Finalment quan ja anàvem a l'hostal, vam trobar-nos amb tot un personatge, un home de negocis, amb una borratxera molt alegre que ens va dir que li encantava Espanya i l'espanyol i s'ens va posar a cantar el Cuando calienta el sol i Bésame mucho. El tio tenia bona veu, però no vam poder parar de riure mentre el gravàvem en vídeo amb la càmara d'en Xavi. Finalment vam fer una última biru pels voltants de l'hostal i vam anar a dormir...

Més fotos i videos de Tokyo aquí.

Koyasan

Aquest article és la continuació d'aquest.

L'arribada a Koyasan es va fer llarga, però el trajecte en tren i funicular fins allà ja val molt la pena. Paratges naturals amb una gran gamma de tonalitats de vegetació que no estem acostumats a veure. Tal com vam baixar del funicular calia anar al lavabo, allà ja ens vam trobar el primer amic que ens va fer adonar que estàvem a zona de muntanya.

Koyasan (o muntanya Koya) és un poble d'uns 7000 habitants on hi ha uns 100 temples budistes dels Shingon, va ser fundat per 空海 (Kūkai) / 弘法大師 (Kōbō-Daishi) (diferents noms per la mateixa persona). Es diu que aquest monjo va ser el qui va inventar el sistema d'escriptura japonès kana a partir dels seus coneixements del xinès. El 2004 Koyasan va ser declarat patrimoni de la humanitat, i no és per menys, és un lloc preciós.

Un cop baixats del funicular i pixats, haviem d'agafar un bus que porta fins al poble en si. Davant la parada hi havia l'oficina de turisme, on tenen registrats una gran quantitat de temples oberts al públic on s'hi pot reservar allotjament. Ens va semblar una mica Port Aventura, tant de tràmit amb l'oficina de turisme...però en el fons és una manera de controlar i gestionar tots els allotjaments i facilitar feina al visitant. Allà vam reservar nit a l'Ekô-In, però com que el check-in no era fins les dues vam parar a un petit súper a comprar dinar: fideus instantanis, una mica d'snacks i platans, bé, aquí algú va comprar coses rares que van resultar ser mig fastigoses mig delicioses... Després de que caiguéssin quatre gotes vam anar l'Ekô-In amb un sol espatarrant. No ens va costar trobar-lo. La majoria de temples estan a tocar el carrer principal del poble, la qual cosa fa que es pugui veure tot tranquilament sense haver de perdre's per carrerons o zones llunyanes.

A l'Ekô-In ens van rebre uns monjos força joves amb la seva túnica, i la seva calma ens van donar les indicacions del lloc (amb un anglès una mica patilleru, això si): sopar a les 17:00, tancament de portes a les 22:00, llevar-se a les 6:00 per anar al ritual, 6:30 emorzar a l'habitació, 10:00 check-out. Perfecte! vam voltar una estona pel temple, un lloc molt tranquil i molt maco per allà on es mirés. Semblava la pròpica casa d'en Ranma (però molt més gran): Un jardí central, passadissos de fusta, biombos, sales de meditació, i escales per tot arreu...i una llum solar que il·luminava els racons amb un encant especial. Sabent l'hora a la que haviem de tornar a sopar, vam sortir a passejar entrant a cases i temples del poble. Llocs espectaculars, jardins molt ben cuidats, i alguns monjos passejant. Quan s'acostava l'hora de sopar ja vam veure quina mena d'horaris portaven allà: els nens ja tornaven de l'escola a casa, els monjos tots a cobert, les botigues tancant i ben pocs cotxes pel carrer.

El sopar va ser tota una sorpresa. Ens el van portar a la mateixa habitació (una habitació molt gran dividida en dos per una porta corredissa de paper, on vilment en Biel i en Xavi es van quedar sols al·legant que en Juan i jo havíem roncat la nit abans a Nara, i per tant ens tocava estar aïllats amb en Ramón...) en unes safates amb potes. No recordo exactament què era cada cosa, però hi havia tofu, sopa de miso, algues, verdures vàries, fideus, tempura i pera-nashi, ah! i un gran bol d'arròs per tots, per servir-nos el que volíem i que no ens vam poder acabar. Alguns no es van poder/voler acabar el sopar. Jo que ho vaig menjar tot, he de dir que hi havia coses que valien molt la pena, i hi havia coses prescindibles. A destactar les 'cebetes'(?) de colors, que semblaven caramels.

Després de sopar vam anar al gran cementiri budista d'Okuno-in. Ja de nit, vam estar passejant entre les tombes amb una tranquilitat absoluta, escoltant els grills i els ocells, i veient algun esquirol volador saltant entre els alts arbres. Vam fer algunes fotos amb llarga exposició, i seguint el passeig vam arribar al gran musoleu de Kōbō-Daishi: espectacular. Ens va semblar sentir càntics de monjos, estaven fent un ritual, però el templeestava tancat, vam intentar mirar entre les escletxes de les grans portes de fusta, veient alguna cosa. Darrera del temple vam flipar amb els que ens vam trobar: unes dones amb els seus fills, tots descalços, anant de punta a punta d'un camí de pedra, parant a dir unes plegàries cada vegada que arrivaben a l'extrem. He de dir que entre aquesta imatge, l'olor d'encens que es respirava, i l'atmòsfera en gerenal, se'm va posar la pell de gallina. D'aquesta zona no en tinc fotos perquè estava prohibit, i per respecte, no vaig treure la càmera. Aquelles imatges mes les quedo jo al meu cap...

Ja tornant, passejant tranquilament, però sense pausa perquè a les deu ens tancàven l'Ekô-In, vam acabar de fer algunes fotos i a dormir. En Juan ja dormia quan vaig entrar a l'habitació (i va rabiar perquè entrava fred amb la porta oberta), i a mi em va costar degut als roncs de ja sabeu qui. Vaig rabiar una mica desperant-lo, però crec que no vaig trigar a adormir-me.

Tan bé deuriem dormir que gairebé no vam sentir el monjo que ens va picar a la porta per avisar-nos del ritual matinal. Com a autèntics turistes, ara ve una bona cagada: no només vam arribar tard a la cerimònia, sino que en Ramón i jo, sense saber quina roba portar, ens vam posar les yukata (el kimono d'estiu, per anar al bany i tal, com si fos un barnús o una bata). Sorpresa la nostra quan ningú mes a la cerimònia portava yukata, tothom anava amb roba de carrer, excepte els monjos, clar. En Juan va fer alguna foto. A l'acabar aquella cerimònia, ens esperava un monjo amb cara de mala llet que fotent-li un cop al braç del Ramón i estirant-me a mí de la yukata ens va deixar anar un "Go. Change. Your Room". No calien més paraules. Entrar al ritual amb yukata havia suposat una gran ofensa a buda (qui va amb barnús a una església?). Ràpidament vam anar a canviar-nos i al tornar vam anar a un altre lloc a seguir el ritual. Cal dir que no ens vam sentir tan malament com podriem, perquè tampoc havien donat explicacions, així que simplement va ser un error de comunicació. Al sortir del segon ritual vam conèixer al Diego i la Sara, uns espanyols que li van demanar fotos al Juan.

A l'arribar a l'habitació ja teniem l'esmorzar preparat. I quin esmorzar! Una bona quantitat d'arròs, i no recordo massa, però era de l'estil del sopar de la nit abans. Com que ens havíem quedat amb les ganes de veure el cementiri de dia vam anar-hi a fer un vol. De dia també tenia el seu encant (però és que de nit era bestial!).

Més tard, quan ja haviem fet motxilles i vam seure davant l'ordinador (sí, aquests monjos la saben llarga, ordinadors amb internet, teles planes...) a buscar allotjament per la propera destinació: Tokyo! Ja tocava aparcar el tema rural i temples. Voliem l'estrès de la gran metròpoli. Veure gratacels, llums de neó i perdre'ns entre la multitud. En Diego i la Sara ens van dir alguns llocs on allotjar-nos, però trucant des del temple vam saber que estaven plens. Finalment vam creure que sense reservar res, podriem trobar algun lloc on dormir, al cap i a la fi és una de les ciutats més grans i més poblades del món. Dit i fer, en Xavi va trucar al Ricard, un amic seu estava durant uns dies treballant a Japó, i si no trobàvem res, potser podriem anar al seu hotel.

El camí de tornada va ser per parlar de frikades i intercanviar opinions del viatge i els llocs amb la Sara i el Diego, que ens van convidar a visitar la part més underground d'Amsterdam si algun dia els anem a visitar. També vam aprofitar per dormir l'estona que els monjos no ens havien deixat. Uns quants trens regionals...un Shinkansen...i cap a Tokyo!

Més fotos de Koyasan aquí.

Nara

Aquest article és la continuació d'aquest.

Sense haver d'agafar Shinkansen des d'Osaka, vam arribar en tren normal a Nara, allà teniem reservat un alberg (gràcies a la maca i amable recepcionista de l'Hotel Chuo d'Osaka). Per arribar a l'alberg havíem d'agafar un bus, cosa que encara no havíem fet en tot el viatge... Sort que a l'oficina de turisme de l'estació central ens van indicar exactament quin bus agafar, on baixar i la direcció per arribar al Naraken Seisyonen-Kaikan Youth Hostel. La zona era molt tranquila, amb el bus haviem recorregut part de la ciutat i es podia apreciar que gairebé no hi havia edificis alts, i la majoria de carrers no són amples, això és el que buscàvem, una mica de tranquilitat.

L'alberg, tot i estar una mica apartat del centre, era acollidor. Calçat fora només entrar, i habitació inmensa estil japonès. Genial. Per no perdre massa temps desplaçant-nos vam decidir llogar unes bicis per només 500 yens tot el dia. Amb l'estómac remugant, vam parar per dinar a un lloc bastant a l'atzar i la vam clavar. El lloc no només era acollidor, molt tradicional, sino que estàvem sols i podiem allargar-nos tan com volguéssim a l'hora de demanar el menjar... Però el ja clàssic "おすすめ-ひん は なん です か?" (osusume-hin wa nan desu ka? = què em recomana?) va funcionar i la cambera ens va servir un plat molt típic: おこのみやき (okonomiyaki = una mena de pizza-truita amb una gran barreja d'ingredients, verdures i carn) en una safata, acompanyat de sopa de miso i un bol amb verduretes. No cal dir que ens vam fotre les botes a molt bon preu.

Un cop dinats, vam anar cap al temple 東大寺 (Tōdai ji), però pel camí en bicicleta ens vam començar a trobar cèrvols creuant tranquilament pel carrer, i uns nens molt simàtics que sabien quatre paraules d'anglès. El temple és immens i alberga l'estatua de buda més gran sota sostre. També hi ha grans estàtues dels guardians, i l'edifici, tant per dins com per fora és espectacular. Els voltants del temple són preciosos. Un gran llac envoltat d'arbres i camins de pedra per on els cèrvols campen lliurement, i un llarg camí que ens va conduir cap a una zona elevada amb més temples, el 二月堂 (Nigatsu-dō). Allà vam contemplar una magnífica posta de sol.

Voliem veure més temples, però allà s'hi estava tan bé que ens sabia greu marxar. Tornant cap al centre en bicicleta, vam colar-nos a dins una escola on estaven practicant beisbol i futbol. Típiques activitats extraescolars quan s'acaben les classes.

Buscant un lloc per sopar, el Juan casi ens arrossega cap al McDonald's, però vam poder més que elli vam acabar a un restaurant on vam menjar una mica de tot, destacant un plat de tempura de verdures sensacional. En Juan va quedar content. Sabent que hi havia un parc d'atraccions abandonat prop de l'alberg, vam anar a fer unes cerveses pels voltants i provar d'entrar-hi, però semblava vigilat de manera que vam girar cua i cap a l'alberg a descansar i planejar una mica l'endemà. Per sort, vam enganxar l'ofuro abans que tanquéssin, i sense voler, la vam liar una mica amb l'aigua. També vam aprofitar per fer una mica de bugada i estendre la roba, que amb una mica de sort s'assecaria en la calurosa nit. A l'hora de dormir, com que estàvem tots a la mateixa habitació, els roncs eren perillosos. En Ramón es va fer un parapeto amb un biombo i tres mil mantes per evitar que el so es propagués tan fàcilment. No sé si va funcionar, però vaig dormir bé, tan bé que segons en Biel i en Xavi, vaig roncar (i en Juan també).

L'endemà encara ens quedaven coses per veure, però com una revel·lació, en Xavi va proposar anar a Koyasan, un poblet ben apartat, perdut entre muntanyes, on seria fàcil trobar-hi un temple budista per dormir-hi. Dit i fet, vam deixar el Naraken i mentre esperavem el bus cap a l'estació, des d'una escola van començar a aparèixer nens per les finestres, saludant-nos i cridant, molt emocionats. Deurien pensar que érem americans perquè feien gestos i crits una mica yankee hiphoperos...

Un cop a l'estació de Nara, vam haver d'agafar una bona combinació de trens, pel paissatge i la poca gent que anavem trobant, era evident que ens estavem allunyant de la civilització. Finalment un funicular ens va acostar fins l'estacio de busos que porten cap a Koyasan. Estàvem enmig d'una vall, perduts entre el verd de les muntanyes, a punt de conviure entre monjos...

(Més fotos i videos de Nara aquí)

Osaka

Aquest article és la continuació d'aquest.

Ja acostumats a les estacions de Shinkansen i els passadissos de metro i la JR, no ens va ser difícil trobar l'estació de Shin-Imamiya, al sud d'Osaka. L'Hotel Chuo estava al costat, però l'orientació d'en Juan ens va jugar una petita malapassada en forma de caminata en sentit contrari carregats amb les motxilles i a ple sol. Rebentats, vam arribar a l'hotel: una mica cutrillo, però per 2600 ¥ la nit estem en habitacions individuals, tatami, futó, aire condicionat, tele i vistes xules des del balcó i el terrat. (curiós el parc d'atraccions que portava anys tancat amb muntanya russa passant enmig dels edificis).

Vam descansar una estona per anar amb piles carregades al centre d'Osaka: gratacels, llums,...ja es començava a respirar l'estrès de la gran metròpoli. Però en volíem més. Mirant les guies vam decidir anar a buscar més moguda encara. A un restaurant de cuina espanyola vam conèixer al Yoshi, un japonès que parlava espanyol que ens va ajudar amablement a trobar la millor combinació per arribar a America-mura (o com diuen ells, Ame-mura): El barri fashion amb influència yankee total. L'estació que ens deixa prop és Namba station, un pedazo estació que conté centre comercial, restaurant...Dirigint-nos cap a Ame-mura, ja es respira l'ambient: Botigues Nike, Apple, Levi's...i la gent amb unes pintes de fashion victims total. Ideal per seure a un banc i flipar amb el personal. Empalmant amb Ame-mura hi ha Dotombori, un barri també molt de jovent, però ple de bars, restaurants i botigues molt cool i trendy. Botigues de videojocs i manga, botigues de discos molt interessants, roba de tot tipus... Admirant tot allò se'ns fa fosc i decidim anar a sopar i canviar-nos de roba per sortir de festa. Abans però, ens quedem una estona veient els grups de ballarins amateurs a Namba Station. Tot un espectacle, ja que si tan tímids són els japonesos...perquè es foten a ballar davant de tothom i no els importa que els facin fotos? Cal dir que uns ballaven amb més estil que altres. Això de portar-se l'iPod o el mòvil amb uns petits altaveus, escalfar, i marcar-se unes coreografies amb els amics és d'allò més curiós.

Un cop dutxats i arreglats sortim a sopar a un yakitori de Dotombori, on coneixem uns cambrers molt motivats que ens acaben regalant caramels i Chupa-chups (després d'un atracón de yakitori). Al carrer coneixem uns espanyols que ja porten dies per allà i anem junts al Jellyfish, un bar molt maco a una 4a planta d'un edifici. Allà en Xavi intenta ajudar a la DJ, una mica inexperta. Després d'unes copes anem a la plaça Triangle, a petar de gent, per decidir on anem. Les opcions eren Triangle o Twice. Mig convençuts, i ja entrant el Triangle, ens fem enrera perquè és molt car, acabem anant al Twice. El Twice resulta ser una discoteca una mica per guiris, relativament petita, però amb molt d'ambient i bon rollo. Els Dj's convidats d'aquella nit eren Jaxx Da Fishworks i Brotherman (deconeguts per mi, però sembla que amb cert renom a Japó). Allà fem uns bailoteos (i quins bailoteos!), coneixem gent, fem una invasió de l'escenari que el DJ es queda flipant...i acabem suats, molt suats. A l'acabar la música al Twice, en Juan en Biel i en Xavi ja havien marxat cansats, i en Ramón i jo acabem amb un grup de guiris, entre ells la peruana, el mexivan i la franco-turca amb el turmell cascat, que ja de dia ens acaben guiant fins una mena d'after: el Mad Kafe. Entrada gratis i música bona a tot volum. Una atmosfera al principi una mica estranya, gent de moltes edats diferents, executius de cel·lebració, projeccions d'Star-Trek, i finalment molt ambient amb tothom ballant i de bon rollo, molt casolà. En Ramón parlant amb el DJ i tocant-li els plats, i jo ajudant a un tio a col·locar bé un altaveu... Ja rebentats marxem d'allà, piquem alguna cosa d'esmorzar i tornem a l'hotel per afrontar...la Resaca d'Osaka.

Dormir a l'Hotel Chuo no és un plaer per l'esquena...i no vam dormir ni descansar tant com esperàvem. Acabem dinants uns fideus instantanis al mateix hotel i sortim a voltar amb la idea d'anar a prop. Descobrim el barri vintage de Shinsekai, botigues molt retro, salons recreatius...molts neons...alguns el comparen amb Blade Runner. D'allà vam anar a parar al Den Den Town. Un barri ple de botigues d'electrònica, gadgets i moltes musiquetes i llums. A la nit anem a sopar a l'hotel i ens relaxem fent una mica d'ofuro (bany calent tradiconal), que resulta ser tot un descobriment que anirem practicant al llarg del viatge). L'endemà al matí acabem de veure un barri interessant prop de l'hotel, amb molta pobresa, però molt d'ordre. Tot i que Osaka és molti molt gran (crec que és la 2a ciutat de Japó) entre tots votem que ja cansa i decidim anar una mica a veure ambient rural d'interior: Fem camí cap a Nara.

(Més fotos i vídeos d'Osaka aquí)

Kobe

Aquest article és la continuació d'aquest.

El Shinkansen és una passada, és com anar amb avió, però molt més còmode. Gràcies al JR Pass podiem agafar tots els Shinkansen que corren per Japó, excepte el Nozomi: la línia que fa menys parades, i per tant, va més ràpid i triga menys. Però el mateix model Hikari o inclús el Kodama, permeten plantar-se en poques hores a les ciutats més importants i més distanciades. És interessant el tema del Shinkansen, ja que les estacions estan molt més cuidades que la resta de trens. Hi ha sales d'espera quasi de luxe, i tota mena de botigues de menjar de la cadena, com si ens trobéssim un 'El rebost de l'Ave'. Així podem degustar tota mena de bentos (caixes de menjar preparat) ideal per menjar durant el trajecte. De fet és el que fa la majoria d'executius japonesos que viatgen en Shinkansen.

De Nagoya anem a Shin-Kobe (l'estació de Shinkansen a Kobe) aprofitant per dormir una mica en els amples i còmodes seients. L'arribada a Kobe és una mica caòtica, però a base de transbords a Sannomiya (a.k.a. solomillo) anem (sense JR) fins al metro més proper a l'alberg: Uozaki. Al sortir de l'estació veiem un bonic barri residencial, amb un riu net i ple de vegetació, carrers tranquils, i una autopista que s'ens creua davant nostre i ens impedeix creuar per arribar a l'alberg que es troba al sud (minami). Per saber per on podem creuar li pregunto a un trempat ciclista que resulta ser un repartidor de peix, dels autèntics, tot de blanc, amb botes, tovallola lligada al cap, suant molt i fent una ferum de peix que tira enrera. L'home no només ens diu per on creuar (en japonès clar, res d'anglès), sino que a base d'anar preguntant, ens va guiant per uns quants carrers fins que arribem a l'alberg. El Kobe Dears Backpackers. En senyal d'agraïment li donem al peixeter una xapa de Barcelona'92 tot dient-li おくりもの (okurimono=regal) gràcies a la meva fantàstica guia. El tio ens ho agraeix i no marxa fins que ens veu pujar l'escala de l'alberg.

Entrem a l'alberg, primer impacte: tot de bambes i sabates pel terra, ens hem de descalçar per entrar. L'Andrew, el marit de l'Aiko amb qui havia contactat des de Barcelona prèviament per fer la reserva ens atén i ens explica una mica les normes i facilitats de l'alberg. En realitat no té pinta d'alberg, és com una casa, amb el seu menjador-saleta, cuina, 4 dormitoris i 2 banys. El Dears mola: lliteres, portes corredisses típicament japoneses, vàter que escalfa la tassa i neteja el cul amb un raig d'aigua...(de fet, a partir d'aquí la gran majoria de vàters que ens hem trobat són així, amb alguna diferència que ja explicaré quan arribi el moment...), un pc (en japonès) amb internet de franc, cafè i tè gratis, racó de free food (restes de cereals, etc.), tele plana gran per passar l'estona a la saleta...i bon ambient.

Descansem fent unes becaines (el vol i tant de tren ens han deixat baldats) fins que es fa l'hora de sopar. La primera nit anem a passejar pel barri. Descobrim un super 24h, un 7Eleven on comprem uns fideus instantanis per sopar. El que mola dels súpers 24h és que tenen llocs per escalfar el menjar, et donen aigua calenta per fer-te els fideus, i et regalen bastonets i tovallons. Acompanyant el sopar provem una mica les cerveses, totes bones, a preus raonables. Sopem tirats en una mena de parc al costat del seven i més tard, passejant pel barri a veure si trobem una mica d'ambient coneixem als petats Antonio/Jason, i Byron/Lord Vader: un occidental i un japonès una mica beguts amb ganes de xerrar i vés a saber si alguna cosa més...acabem passant d'ells i anem a dormir a l'alberg. En Xavi i jo ens haviem anticipat i vam agafar el primer dormitori amb 2 llits lliures, això significa que en Juan i en Biel coneixerien els roncs del Ramón...

L'endemà dutxa i cap al centre de Kobe (a Sannomiya). Haviem de quedar amb en Tomohiro, però van ser mil pegues, haver-lo de trucar més tard, "oblidar-nos", total que al final no hi vam quedar. Buscant un lloc per dinar, vam entrar a un lloc bastant guarro on tenien funcionant la tele amb la telenovela. Per començar: ごびる (go biru = cinc birres) i després ja pensariem com demanar el menjar. No ens vam complicar massa i vam fer uns noodles amb porc, boníssim. Després de dinar vam passejar una mica buscant el Kitano Meister Garden sense èxit i el Sorakuen Garden al qual ens vam negar a entrar pagant i ens van fotre fora amablement mentre intentàvem fer una migdiada a l'entrada. Buscant un lloc on apalancar-nos vam acabar a un parc fent unes partides d'Uno per més tard descobrir unes interessants galeries comercials que conduien fins a Motomachi i Nankin-machi (china town).

Acabem al port, on pugem a la Kobe Port Tower: magnífiques vistes de la ciutat, allà s'ens fa fosc i aprofitem per fer unes quantes fotos. Després decidim buscar un lloc per sopar. Acabem a un lloc acollidor on hi ha uns salarymen fotent-se fins al cul de birres amb els quals compartim uns brindis i intentem comunicar-nos una mica com podem, ja que només un d'ells xapurreja poc l'anglès. Després d'uns kampai i fotos se'ns fa tard i anem a buscar el metro, no sense abans comprar una ampolla de sake pel llarg camí que ens espera fins l'alberg. Sorprenentment no ens perdem, passem una estona en un parc: és increïble la tranquilitat que es respirava en aquell barri de Kobe a aquelles hores de la nit.

Arribant a l'alberg ens quedem al carrer fents uns Uno's, i en Xavi ens fa una confessió: va comprar el seu reproductor d'mp3 al MercaMarket! Cansadets de tant caminar i l'hora que és, anem a dormir. O almenys això ens pensàvem: Estem dividits 4 i 1, l'1 és en Ramón que no vol compartir els seus roncs amb nosaltres, ho acabem entenent. Segons abans d'anar a dormir en Juan para de riure i entra en modo profe i rabia: "Aquí no s'adorm ningú fins que no aparegui el mando de l'aire acondicionat" (cal dir que a moltes cases de Japó dormen amb l'aire acondicionat, a lo bèstia, i en Xavi i jo vam flipar durant la primera nit ja que les dues noies japoneses amb qui compartiem l'habitació s'aixecaven a fotre'l més fort si algú de nosaltres el baixava...resultat: l'endemà el coll fet caldo).

L'endemà tocava fer camí cap a Osaka, abans però, mentre m'afaitava, vaig conèixer la Yuiko, una simpàtica japonesa que s'estava recorrent el país tota sola visitant llocs on no havia estat mai. Em va facilitar les seves dades i es va oferir a fer-nos un tour si arrivàbem a visitar Yokohama, d'on era ella. La ruta fins a Osaka era senzilla: Shinkansen fins a Shin-Osaka, i des d'allà agafar la JR Loop Line que ens portaria fins a Shin-Imamiya: l'estació més propera a l'hotel Chuo que tan amablement ens havia reservat l'Aiko al Dears de Kobe. 

(Més fotos i vídeos de Kobe aquí)

BCN-HEL-NGO

Havent matinat, ens vam plantar a El Prat on l'incompetent de Finnair ens assegurava que les motxilles que en Biel i en Xavi havien deixat a la cinta transportadora anirien cap a Nagoya també. Durant el vol ens en vam oblidar, i vam gaudir de l'arros amb pollastre al curri que ens van donar per...esmorzar? dinar? Arribada a Helsinki ben puntual. Fora l'aeroport plovia, i l'espera pel vol de Nagoya es va fer llarga, sobretot per la gana que teníem. Ens vam plantejar d'agafar trossos de pizza que sobraven als plats de la gent que havia marxat del restaurant, però en Juan ens va regalar unes gambetes de la seva pizzaca de mil euros. Davant la porta per embarcar ja es respirava un ambient diferent. Molts japonesos i japoneses ens miraven com dient "vosaltres heu de venir al nostre país?"... ja s'ho faran!

L'avió era un pedazo d'airbus on hi havia unes pantalles tàctils individuals a cada seient. Però fins ben enlairats no vam poder veure els continguts: pel·lícules (en molts idiomes i subtitols), capítols de sèries de tv, música, videojocs, documentals...en fi, una passada per passar les més de 8 hores de vol. Dormir en aquests vols no em resulta fàcil, així que entre pelis i sèries, amb en Juan vam fer una excursioneta fins la Business class, on no hi havia ningú, i per tant, era cantat que havíem de catar aquells comodíssims seients per dormir una estoneta. Al cap de poc, una hostessa japonesa va passar i es va quedar flipant al veure'ns allà. La nostra explicació intentant colar que no sabiem de què anava, i que ens voliem relaxar perquè feia molt de soroll, no li va servir i ens va fer tornar al nostre lloc.

L'arribada a Nagoya és d'allò més agraida. Havent dormit ben poc a l'avió, arribem de bon matí a un aeroport on per sort hem de fer poca cua perquè ens revisin el passaport, ens agafin les empremptes dactilars, i ens facin una foto. L'espera es va fer amena tot contemplant una funcionària joveneta que feia guàrdia davant d'una porta, i s'estava adormint dreta per moments. Per combatre la son s'anava mossegant al braç, i movent una mica les cames...però que professional!!

Sorpresa desagradable al passar tots els controls: Les motxilles d'en Biel i d'en Xavi no han arribat! Per sort, l'amable Minagawa-san (a.k.a. pluma man) ofereix fer la paperassa i possibles solucions.

Sortint de l'aeroport i anant a buscar el tren cap a l'estació central de tren de Nagoya vam conèixer un home, ja gran, que parlava espanyol. Li agradava la llengua espanyola perquè sonava "romántica", "fuerte", "rrrr, rrrr". Sort d'ell, que ens va ajudar a comprar el bitllet i ens va indicar la via correcta. En el fons tampoc era tan complicat, preguntant als japonesos es pot arribar a trobar tot. No ens entenem en res, però la seva paciència i cordialitat els fa insistir fins que trobem el lloc.

A l'estació central de Nagoya localitzem l'oficina de la JR (Japan Railway, la principal empresa ferroviària d'allà) on bescanviem el cupó pel JR Pass, que ens permetrà agafar tots els trens que volguem durant 21 dies. Ja podem anar a buscar el Shinkansen (tren bala) cap a Kobe!